dimarts, d’octubre 31, 2006

Fem clic, un xic d'humor real

Avui hem celebrat la castanyada. Com cada 31 d'octubre toca torrar castanyes i menjar panellets (això qui els pugui pagar, perquè als preus que van). Avui però apetia més un gelat de castanyes que castanyes torrades, però ... castanyes torrades toquen.

Hem sortit al pati i s'han format els típics grups d'alumnes ... i de mestres. En un d'aquests grups estaven xerrant sobre les anècdotes que ens anem trobant en el nostre dia a dia i m'ha fet riure molt l'anècdota que ha explicat una de les companyes. Una anècdota real sobre el ratolí, el clic, i la comprensió dels ordinadors.

Per a posar-vos en situació. La mestra de primer curs de primària estava a l'aula d'informàtica amb un grup de nens i al final de la classe es produeix el següent diàleg:

Mestra: Va nois i noies, ara tancarem el clic. Ja sabeu que per a tancar-lo hem d'anar a la porta (una de les opcions del clic) i dir-li clic.
Alumna: - Posa el ratolí a sobre la porta de sortida i se sent una veu que diu amb veu baixa i temerosa ... - clic.
Mestra: Apa noia - dirigint-se a l'alumna - , però perquè li dius clic a l'ordinador? Que no veus que no et sent?
Alumna: - Apropant-se a l'ordinador i situant la flexeta sobre la porta que indica la sortida, agafa aire i fent un crit diu ... - CLIC!!!!!

Perdoneu el meu llenguatge poc teatral però m'ha fet tanta gràcia que ho volia compartir. Si us ha fet gràcia, imagineu-vos a vosaltres amb un grup d'alumnes i que algun dels vostres alumnes us digui això, tanqueu els ulls i rieu una estona.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Què vols que et digui!! no en fa pas tanta de gracia, i si aquesta nena ha vist algú amb l'skype ?, no m'agraden els/les mestres que es burlen dels alumnes i menys que m'enviin les seves anècdotes a la meva bústia.
Hi ha mestres que ens prenem seriosament els alumnes i la nostra feina
Carme

Anònim ha dit...

Però que burro eres noi. Pensava que eres raro però és que ets burro.

Apa! Fes-t'ho mirar ...

Anònim ha dit...

Doncs a mi m'ha fet gràcia, què vols que et digui. A mi no m'agraden les mestres que es prenen massa seriosament a elles mateixes.

Anònim ha dit...

Ep que l'anècdota està escrita en un to d'humor i en cap cas no ha estat ni molt menys despectiva. A tots nosaltres ens cal un xic d'humor i aquesta anècdota s'ha de prendre així. Que la mainada petita no fa coses sorprenents i que ens fan riure? Hem d'aprendre a riure de nosaltres mateixos.

Ui, ui...com està el pati.

*Carme ha dit...

Que bo! A mi em va passar el mateix, només que li vaig dir a la nena "ara digues-li que si a l'ordinador" i sento així fluixet "que si". Els nens i nenes són una meravella, confien tant en nosaltres que fan coses absurdes. Educar amb humor no traeix de cap manera aquesta confiança, al contrari, és la millor manera de transmetre un sentiment positiu de la vida. Tanta seriositat encarcarada no cal ni a l'escola ni enlloc.
Gràcies per compartir-ho Jordi :)

Toni Perulles i Rull ha dit...

Rebé; l'educació dels sentiments té aspectes com aquests i aquesta mestra demostra que tot admirnat aquesta resposta empra ciència i art tot ensenyant.

Continua aíxí, amic, de fresc i llure, que indiques amb aquesta pedagogia aplicada d'aquest blog.

On line.

JoanQ ha dit...

M'ha agradat força d'aquesta "nècdota". I és que sóc de la broma jo i m'agrada riure amb i no de.

Perquè el que fa riure no és pas la nena, santa innocència, sinó els grans. Tenim les coses tant per la mà que un fet així ens ha de fer replantejar com ensenyem. Per nosaltres "dir sí" és tan clar i senzill i implica una sèrie d'accions tan aparentment conegudes, que no pensem que en realitat no ho són gens de conegudes per altra gent, siguin nens de 7 anys o persones que mai han tocat l'ordinador.

No hem de donar res per suposat, "dir sí" vol dir això: "dir" que sí, fins i tot movent el cap. En canvi, pels que estem tot lo sant dia tocant tecles, dir sí vol dir "clicar sobre la icona Sí". A veure qui és que està equivocat i fa riure.

Jordi Perales ha dit...

Contestaré a les dues primeres intervencions que sembla que no han sabut copsar el toc humorístic que pretenia donar-li.

A la Carme (la de la primera de les intervencions) li puc dir que ho sento si no li ha agradat l'anècdota. En cap cas me n'he rigut de l'alumna. Simplement he relatat en to humorístic el fet. Si no t'agrada l'anècdota, doncs és problema teu, perquè en cap cas hi ha hagut una burla ofensiva cap a ningú. I si creus que l'ha hagut, ja et demano disculpes ara mateix.

Sobre el fet que t'arribi l'anècdota a la teva bústia, serà perquè estàs suscrita a alguna llista de correu i t'haurà arribat aquí. El que t'ha arribat és un simple correu amb un enllaç, no tota l'anècdota. Tens unes quantes sol·lucions:

1.- No llegeixis els meus missatges, tranquila que no sóc venjatiu, jo els teus els llegiré si m'interessen.

2.- M'afegeixes a la teva llista de correu brossa. Directament no et molestarà.

3.- Planteges el problema a l'administrador de la llista corresponent i si ho creu convenient m'explourà de la llista. Cap problema

4.- Directament et dones de baixa de la llista. però perdràs totes les altres aportacions. No obstant, si creus que no valen la pena pot ser la millor sol·lució.

I sobre la segona intervenció que fa referència a la meua raresa o la meva capacitat "burra". Doncs si, tens tota la raó del món, sóc així de raro i burro. Jo a tu no et considero burro. Una mica raro si, perquè mira que dedicar-te a enviar aquesta mena de missatges a l'hora que ho vas enviar un dia en que havies d'estar celebrant la castanyada o "jalogüin". Però bé, respecto la teva opinió, sóc així de burro jo. Espero que em segueixis llegint.

Salut

Anna Cruells ha dit...

Amic Jordi, no sé perquè t'has pres la molèstia de contestar les dues primeres intervencions. És una llàstima que no tinguin sentit de l'humor. Pobrets, no saben el que es perden. Fa temps, des que ens vàres explicar la visita d'uns tècnics de telefònica, que sovint visito la teva web per gaudir de les teves narracions. Educar amb bon humor és de les mmillors coses que poden tenir els nostres alumnes. Bé prou que tenen i tindran moments de tristesa. Cal fer-los riure i que els faci riure allò que fan, encara que sigui erròniament. Això no és cap falta de respecte. Dir "burro" si que ho és. Gràcies per escriure aquestes anècdotes.

Anna

Anònim ha dit...

Jordi,

Jo també he rebut el teu correu i per diferents llocs (crec que estem tots dos a les mateixes llistes) i els guardo tots :-)

És de calaix que la teva anècdota s'ha d'interpretar en un sentit positiu i sa. En clau d'humor i del bo, com molt bé has dit al teu missatge i com molt bé han copsat la majoria dels participants d'aquest posts i amb tot el meu respecte i carinyo per als infants.

Endavant i sigues com ets.

Joan de Gracia

Anònim ha dit...

Què passaria si tots els que tenen blocs enviessin un missatge a totes les llistes on estan subscrits cada vegada que escriuen un post?

Enzo ha dit...

En primer lugar, y casi como de rigor, una buena carcajada por la anécdota: "jajajajajajajajaja...".
En segundo lugar, rescato la necesidad del sentido del humor en la educación. Cuántas veces estamos serios ante nuestros alumnos, que tienen la risa (aunque también la burla y el sarcasmo)a flor de piel.
Creo que compartir estas anécdotas es positivo, por las reacciones y las reflexiones que surgen acerca de ellas.
Enzo.

Anònim ha dit...

Pues a mí me ha hecho mucha gracia y claramente la anecdota no está escrita en plan riéndose de la alumnita

Saludos desde Valencia

Belén Garrido

Anònim ha dit...

Anecdotes com aquesta les he sentit explicar de gent adulta i potser en aquests casos sí que fan gràcia però una nena de primer de primaria no veig tan estrany que reaccioni així. Si la mestra haguès parlat amb més precisió i haguès dit "feu un clic amb el botó esquerre del ratolí" segurament no hauria passat.